lunes, 21 de julio de 2014

Arquitectura dels contemplatius amb biblioteca, Delta

Un cap de setmana entre oliveres, pins, garrofers, arbres fruiters - entre els quals la figuera imponent, bellísima, que l'any passat ens va regalar figues des del setembre al Nadal (!), quin plaer poder abraçar-la !, entre els arrossars, sota un cel ara blau ara ple de núvols, magnífic, tot... Un cap de setmana al cor mateix de l'arquitectura dels contemplatius*, ben a prop d'una pétrea i entendridora biblioteca... no en vaig consultar cap volum però sé que tots són guardians de la memòria de temps llunyans i del savoir-faire humà: una autèntica joia per a la vista, per a la ment...

Biblioteca de memòria, maons i rajoles, Delta de l'Ebre, juliol '14-Muriel

Tractats sobre la memòria de temps llunyans, Delta de l'Ebre, juliol '14-Muriel

Cel de núvols, Delta de l'Ebre, juliol '14-Muriel

Arrossars, Delta de l'Ebre, juliol '14-Muriel

Figuera hospitalària, Delta de l'Ebre, juliol '14-Muriel

Entre oliveres, pins i garrofers, Delta de l'Ebre, juliol '14-Muriel

L'altre ingredient predominant, com no podia ser d'una altra manera... l'Amistat !

* L'arquitectura dels contemplatius (o Arquitectura per als que busquen el coneixement), un text que em va entrar al cap un bon dia a classe de filosofia - temps era temps - i que sempre he tingut molt present, aquí el tinc en castellà: “Llegará el día -muy pronto, quizá- en que se reconozca lo que les falta a nuestras grandes ciudades: lugares silenciosos, vastos, espaciosos, para la meditación; lugares con elevadas y largas galerías para los días de lluvia y de sol, a los cuales no lleguen el ruido de los coches ni los pregones de los vendedores ambulantes y donde no se emitiría ni la oración en alta voz al sacerdote; algo que expresara lo que tienen de sublime la meditación y el alejamiento del mundo. Pasaron los tiempos en que tuvo la iglesia el monopolio de la reflexión, en que la vida contemplativa era siempre, ante todo, vida religiosa. Todo lo que la iglesia ha edificado expresa este pensamiento, pero los monumentos de la Iglesia hablan en lenguaje demasiado patético y demasiado estrecho; son los lugares de las relaciones ultraterrestres para que nosotros, impíos, podamos meditar allí. Queremos traducirnos a nosotros mismos en piedras y en plantas, queremos pasearnos por nosotros mismos cuando circulemos por esas galerías y esos jardines”, Nietzsche, El gay saber (també La ciència alegre o La gaia ciència) -1882.1887- 5 volums on Nietzsche planteja els grans temes de la seva filosofia.

Fins aviat, Muriel (Gràcies, Pilar !)

Pensée profonde pour M.A.

miércoles, 16 de julio de 2014

Horitzó, el principi i la fi i un altre castell de sorra

Fer entrar pels ulls tot l'horitzó que hi pugui caber ! Tota la setmana privada d'horitzó, tot a escala reduïda, sense profonditat de camp... i de sobte tot l'horitzó del món ! Penso en un llibre de conversacions amb l'escultor Eduardo Chillida*, artista que te una importància particular per a mi, un preferit meu, definitivament. El llibre es titula "Elogio del horizonte"* i recull unes reflexions sobre l'art, l'escultura, el temps i l'horitzó com a ingredients fonamentals de qualsevol obra, en tot cas, de les seves, unes reflexions sobre la mirada i la vida... una gran lectura... Elogio del horizonte, d'altra banda, és el nom de la monumental escultura de Chillida a Gijón (1990, 10 m d'alçada, 500 tonelades formigó armat):

Elogio del horizonte, Gijón, escultura de E.Chillida
(procedencia foto: http://www.foro-ciudad.com)

Elogio del horizonte Conversaciones con E. Chillida

A aquesta meva darrera provisió d'horitzó, una altra escultura, d'un altre artista, l'Alfa i Omega (Rafael Bartolozzi, 1999, ferro) hi va afegir un toc especial, el començament i final a la mateixa línia de l'infinit... qué més volem !

Alfa i Omega, R. Bartolozzi, Torredembarra, foto 07-'14, Muriel

I, eternament, els castells de sorra... Tinc una amiga que, quan passegem per la platja i veu els petits arquitectes de la sorra, sempre diu "els nens, sempre treballant, sempre construint"... Té raó:

Platja dels Muntanyans, Torredembarra, 07-'14, Muriel

* Eduardo Chillida: 1924-2002, País Basc, escultor conegut per les seves obres de ferro i formigó, un dels majors escultors del segle XX. Diu:

""Desde el espacio
con su hermano el tiempo
bajo la gravedad insistente
con una luz para ver como no veo.
Entre el ya no y el todavía no
fuí colocado.
El asombro ante lo que desconozco fue mi maestro. 
Escuchando su inmensidad.
He tratado de mirar, no sé si he visto."

El llibre, Elogio del horizonte, recull 11 conversacions entre el 1992 i el 1997; és una mena de testament vital, artístic i espiritual (editorial destino, 2003)
.
Apa, fins aviat, salut i horitzó ! (Pepita, gràcies !) Muriel